El part

El part: qui ens anava a dir el passat 12 d’octubre quan vam penjar les darreres fotos que estaves tant a prop? La veritat és que en principi havies de nàixer el 3 de novembre, però vas tindre presa i com que ja estaves prou fadrina –pesaves 3.070 kg i medies 47 cm- vas decidir que naixeries uns dies abans, concretament el dissabte dia 17 d’octubre.

Vas tocar a la porta a primera hora de matí i fins que no vaig cabilar un poc no vaig saber que eres tu...Açò és el que va passar: a les 6.30 hores –com solia ser costum- em vaig alçar per anar a fer pipi, vaig fer pipi i automàticament vaig tornar al llit...començava a fer fresqueta a la matinada i es dormia de meravella, i per tant, no em va costar gens de tornar a dormir-me...Un parell d’hores més tard, concretament a les 8.30 hem vaig tornar a despertar i sense menejar-me vaig sentir de nou moltíssimes ganes de pixar...Vaig pensar que era impossible tindre tant de pis i quan em vaig ficar de peus de seguida vaig reaccionar: havia trencat aigües!!...Vaig respirar profundament –no hem podia ficar nerviosa- i vaig cridar al pare que feia una estona que s’havia alçat i estava al sofà veient una pel·lícula...De seguida va pujar i la veritat, es va ficar prou nerviós i no sabia el que fer...Jo vaig recordar el que ens havien dit a les classes de preparació per al part: “si trenqueu aigües s’ha d’anar directament a l’hospital i no vos fiqueu compreses perquè no aguanten prou, gasteu volquers!!”...I així ho vaig fer. Carles va anar a pel cotxe i jo com vaig poder em vaig ficar un xandall i vam eixir disparats cap a l’hospital.

A l’arribar a l’Hospital Jaume I ens van fer l’ingrés i ens vam instal·lar a l’habitació 316...Quina alegria vam tindre quan vam vore que la comare que estave de guardia era Isabel, la comare que ens feia la preparació per al part!...En aquestes circumstàncies conèixer al professional et dona molta confiança i més quan desconeixes el què està passant....En vore’ns Isabel hem va fer un tacte però tu encara tenies el cap molt cap a munt i jo no havia dilatat gens ni miqueta així que vaig estar tot el dia amb medicació per tal de moure el part. També em va enganxar a la panxa un monitor que marcava les pulsacions del teu cor i les meues contraccions, que en teoria tenia però que jo no sentia ni em provocaven cap tipus de dolor.

En pocs minuts la iaia Xarito va ser a l’hospital...encara no sé com li va costar tant poc de vindre des de la tenda del Grao a l’Hospital!!...El dia anterior havia anat a la perruqueria i li havien encertat el pentinat...Estava molt guapa, preparada per veure’t la cara per primera vegada.

Una vegada instal·lats i rebudes les primeres indicacions per part d’Isabel, el pare va haver d’anar a casa per replegar les teues coses i les meues, ja que tal i com ens va dir Isabel, d’una forma o d’una altra anaves a nàixer avui segur!!

Aquesta tasca no va ser gens fàcil ja que com que en teoria faltaven tres setmanes, la mare ho tenia tot a mig preparar però no havia fet les maletes, així que li va tocar fer-les al pare, com va poder pobre!! que li va tocar tornar a casa tres vegades!!

Tot i que en principi no volíem que la noticia es sapiguera la cosa va ser inevitable: Bego va anar a comprar a la tenda del Grau i, Mari Carmen la companya de la iaia, li va fer tota l’explicació...Automàticament Bego, li va cridar al tio Tomàs i el tio Tomàs va cridar a la mare...Així que ja era públic i per tant la iaia va cridar a la resta de la família i tots es van ficar molt contents per la inesperada notícia!!

A la tieta Laura li vaig cridar jo...Ella també es va ficar molt nerviosa i va decidir automàticament que deixava tot el que estave fent i agafava l’autopista i se’n venia a Castelló...Però això sí, primer va passar per una tenda a comprar embotits envasats al buit ja que jo tenia molt de deler per no haver pogut menjar-ne en tot l’embaràs.

El pare va dur l’ordinador i va estar tot el dia ficant-nos musiqueta per relxar-nos...Jo, em vaig passar tot el dia en dejú i menejant les caderes a vore si ficaves el cap un poc més cap avall i decidies eixir, però no. La cosa no va funcionar i a les 8 de la vesprada estàvem pràcticament igual que a les 8 del matí, jo començava a trobar-me mal –en malestar general, perquè de contraccions no en vaig patir ni una- i tant Isabel com la Dra Romera van decidir que no valia la pena fer-mos patir: anàvem a fer-me la cesària!

Aquesta paraula en principi em va espantar una mica. Tot el món t’explica i et prepara per al part natural però en el moment que et diuen “cesària” el cap se t’ompli de dubtes i la cosa sona seriosa...Vaig començar a ficar-me nerviosa i damunt com a conseqüència del part em van entrar tremolons, però al mateix temps estave contenta: ja quasi et podia tindre als meus braços!.

La iaia velleta Rosario, pobra, es va disgustar molt quan va saber que no anava a tindre un part natural, ja que per uns instants va reviure el que va passar anys enrere amb el part tant horrible i que va acabar en cesària que va tindre la tia Lidón quan va nàixer Roberto...

Tot anava molt apresa i molt lent a la vegada...Va vindre un zelador, un xic jove i molt simpàtic i just quan anava a traure’m de l’habitació van vindre la tia Elena i el tio Pepe, i en veure’ls a tots com em miraven i també per l’emoció, em van entrar moltíssimes ganes de plorar!!

El zelador anava tranquil·litzant-me mentre em portava al quiròfan i mentre el pare baixava per la teua cuneta i les teues coses...Va entrar fins i tot al quiròfan fins que el van enviar perquè ja anava a començar al intervenció.

L’anestesista va tardar un poc...Quan li va cridar Isabel per dir-li que tenia una cesària es va cabrejar ja que hi havia un partit de futbol – Barcelona-València- a les 9, i com que eren les 8 passades, segur que es perdria el començament.

Cabrejos a banda, i després d’algunes històries d’ell, com que la via que m’havien ficat en planta no era prou grossa, la veritat és que es va portar molt bé, i entre ell, el zelador i Isabel em van ficar l’epidural sense fer-me gens ni mica de mal. Ràpidament em van amanir: hem van ficar tota mena d’aparells per controlar el cor; em van prendre la tensió –desbaratada com sempre-, em van rasurar, em van pintar la panxa de iode, van ficar-me una tela verda per baix dels pits i va començar la intervenció...La veritat és que em van fer sentir bé, tot eren dones dins del quiròfan i mares i anaven conant-me tot el que anava passant...La Dra. Romera que estava a la meua dreta s’asomava pel costat de la tela verda i em feia comentaris, i de moment vaig sentir a Isabel que deia: ja està ací!...Vaig sentir un soroll com quan es trenca un globus –imagine que seria la bosa- i amb molta rapidesa una veu que deia té el cordó llarg, de manera que et van alçar i per uns segons, que espere no oblidar mai, vaig poder-te veure amb el cordó penjant...El darrer moment en que no tenies vida pròpia. En uns instants el van tallar i et vaig sentir plorar –eren les 20.58- i vaig preguntar si estaves bé...Sí, perfecta em va contestar Isabel!! La rentem i te la porte...Tot seguit vaig preguntar si tenies pel, i em van dir que no...Que bé!! Havies naiscut pelona!! ...Sempre m’han agradat els bebés sense pel, no sé pareixeu més bebés...

Isabel et va portar junt a mi i em va demanar que et parlara pequè els bebés coneixeu la veu de les mares, jo, sentint-lo molt, no vaig poder, me van entrar moltes ganes de plorar i se va fer un nuc a la gola!! Isabel et refregava per les meues galtes i t’impreganava de les meues llàgrimes i finalment et va deixar uns instants al damunt del meu braç...Eres igualeta que el pare!!

Tot seguit et va agafar i et va portar a conèixer al pare, qui pobre, acabava d’arribar al lloc indicat ja que desconeixia –com jo que la cosa anava a ser tant ràpida- i havia eixit a cridar a la família!! Quina sorpresa!! Et va fer unes quantes fotos i després, quan li van dir que la intervenció havia acabat, sense demanar permís va entrar al quiròfan i va ajudar als metges i al zelador a canviar-me de la taula de quiròfan al llit.

La veritat és que l’experiència de la cesària no va ser gens traumàtica per a mi...imagine que un part natural serà més bonic i el pots compartir amb la parella, però la veritat, les persones que hem van atendre van ser molt professionals i em van fer gaudir d’aquests moments tant meravellosos.

Del quiròfan vam pujar tots a l’habitació....Estaves superdesperta, com tots els bebés quan acaben de nàixer, i Isabel, va em va esgarrar la bata del quiròfan, i et va ficar el meu mugró a la boca...Et vas recargolar entre el meu braç i la meua panxa i vas començar a succionar!! Jo encara no tenia llet però a tu t’agradava estar ahí i seguint les instruccions d’Isabel d’un braç et canviaríem a l’altre....De seguida va arribar la tia Laura i el tio Jordi, tenien moltes ganes de coneixer-te...I després d’estar una estona gaudint de la teua presència tots van marxar cap a casa, i ens vam quedar sols el pare, tu i jo...els dos pendents de tu, observant-te, controlant la teua respiració i estudiant els teus moviments...Ja estaves ací!!