Els primers dies

Els primers dies: Els primers dies junt amb tu van ser dies de descobriments i de patiments. Darrere d’una cosa nova te’n descobríem una altra...Que si tens les mans iguals que el iaio vell Francisco –que ja ha faltat pobre, en lo que li haguera agradat a ell coneixer-te -, que si no has fet caca encara, que si visita del pediatra, que si visita de la comare, que si bany!!

Per a mi van ser uns dies molt feliços i me donava molta impotència no poder fer-te més coses ja que com que tenia la ferida, fins que no em van llevar els punts ben poca cosa vaig poder fer-te...Ni tan sols podia canviar-te els bolquers i damunt per anar jo a fer pis, dutxar-me i fins i tot canviar-te de mamella necessitava ajuda.

Van ser uns moments molt bonics però també uns moments durs: tota la roba t’anava molt gran, clar com que ens havien avisat que eres una xiqueta molt fadrina havíem anat a comprar la roba de primera posada per roba més gran, i ara, clar t’anava tota gran!! A mi m’horroritzava veure’t així i el dilluns a primera hora el pare va anar a comprar-te dos conjuntets: un blanc en patets xicotets, i l’altre blau turquesa també amb un patet.

A més, la gent tenia moltes ganes de coneixer-te i no paràvem de rebre visites.

Per a fer la primera caca també ens vas fer patir prou però una vegada vas obrir “el potet de les essències” ho vas arreglar prou bé...

Una altra cosa que també recorde amb molt de dolor i molta desesperació va ser la pujada de la llet...Tu tenies fam i xuclaves dels mugrons –quin mal que em feies!!- però jo encara no tenia llet i el dimarts a la nit ja no podia més...Ploraves perquè tenies fam i jo no tenia llet per donar-te!! Una sensació horrible, així que vaig esclafir a plorar i li vaig dir al pare que anara a demanar un biberó, que ja no et volia donar el pit...El pare em va tranquil·litzar, clar, sabia que el meu desig era donar-te el pit i que sols era una reacció histèrica...Afortunadament al matí següent la llet va començar a brollar dels meus pits i vas començar a recuperar el pes –ja que havies perdut 300 grms, una pèrdua dins de lo normal, però que a mi em pareixia una exageració-.

Finalment, el dijous em van llevar tots els punts i ens van donar l’alta. Era el moment d’arribar a casa!