Del segon al tercer mes

El quart més: Mira que eres esquadrinyadora i xarradora. T’agrada mirar-ho tot, que la gent et diga coses i dia a dia vas ampliant el teu repertori lingüístic. Ara ja lligues les teues “paraules” i fas frases al teu estil. Aguantes el cap ben dret i t’hem hagut de pujar el suport del carro per a que no vages gitada i pugues veure les coses que passen al teu voltant.
Cada dia que passa estàs més espavilada. Has aprés a dir “e!e!” i hi ha vegades que quan vols mamar me crides d’aquesta forma. Estàs superbonica cosa que fa més dur el moment de la separació: el dia 8 de febrer he de començar a treballar, i t’hauràs de quedar per les vesprades de dilluns a dijous amb la iaia velleta Rosario i el iaio vellet Tomàs, i amb la iaia Xarito que anirà al mig dia i els divendres pel matí els passaràs amb la tia Elena...Ho tenim tot organitzat i entre tots en farem un!!
Per a que no ens agafare el bou, dues setmanes abans, concretament el dimecres 27 de gener, en lloc d’eixir a pegar la volteta que tots els dimecres fem per la vesprada amb Dolores (“la tia de los miercoles” que et diu ella) i la iaia Xarito, vam anar a passar la vesprada a casa dels iaios vellets, per a que anares acostuman-te...Tot anava de meravella!! Et vas fer la migdiada al braç de la iaia velleta com de costum però quan va arribar l’hora de prendre el bibe no va haver manera...tu no volies la lleteta del bibe, sinó la de la mamelleta.
Les dues setmanes següents van ser un horror, la data de reincorporar-me al treball s’acostava i tu no volies res que no fora la mamella: vam provar totes les tenies existents al mercat, els gots d’aprenentge, diferents culleres, que si en posicions diferents de quan mamaves, que si sense que me veres, però rés de rés!! Quina desesperació!! Què faríem amb tu!! Al final no vam tindre més remei que acudir a la llet de formula i aquesta, com es veu que no la relacionaves amb mi i com que és tant dolceta, poc a poc si que anaves bebent, però això sí amb un biberó que et va comprar la tia Elena –de la única marca que no havíem comprat nosaltres- i amb molta paciència.
Els dos primers dies que vaig treballar m’ho vaig passar fatal!! Fins les 19h el temps discorria amb normalitat però després de les 19 fins les 20, era tota una eternitat i semblava no arribar mai el moment de fitxar!!
Quan arribava a casa em moria de ganes de tenir-te de nou als meus braços i tu, sols en notar la meua presència ja em giraves el cap per que et donara de mamar, tant si feia una hora que t’havies pres el bibe com si feia cinc minuts. Jo ràpidament et ficava el mugró a la boca i sols de tenir-te ahí, i mirar-te, m’entraven unes ganes de plorar que no podia aguantar les llàgrimes!! És injust haver de tronar a treballar tant prompte!. 16 setmanes no donen per a res.
Abans de començar a treballar vam fer un bon comiat de gaudir de tu. El dia 5 de febrer –divendres- es va celebrar Sant Antoni a Cabanes. Et vam vestir de llauradora i vas traure les tortugues de la iaia Paquita. La tia Deborah va traure a Aaron, el gos del seu germà, i la iaia unes altres tortugues més grans. Te vas portar prou bé: al principi un cavall et va fer por i vas agafar una plorera, després et vas dormir però, tot just a l’hora de replegar les coquetes i el prim, et vas despertar i el pare et va poder dur al braç.
Al dia següent, vam pujar al mas, els tres a soletes, i vam passar dos dies únicament amb tu. Com que feia fred vas dormir entre nosaltres, al caliu dels nostres cosos. I així es va acabar lo bo!
Després d’una primera setmana de treball no veia l’hora de que aplegara el cap de setmana però finalment va arribar i vaig poder gaudir plenament de nou d’estar amb tu sense haver d’estar pendent del rellotge.
El divendres per la vesprada vam anar a veure les instal•lacions d’una piscina, ja que des del principi t’agrada molt l’aigua, i com que és tant sana, volem que nades, esport aquest que a més és molt bo per a la teua psicomotricitat. I, com que ens van agradar les instal•lacions i el tracte rebut, el proper divendres 19 de febrer a les 16h començarà el teu contacte amb l’aigua. Serà el pare qui entrarà a l’aigua amb tu i jo em quedaré dalt mirant, des d’un cristallet que hi ha en una habitació habilitada per als pares i et faré fotos..Ja vorem com et portaràs!!
El final d’aquest quart mes la veritat és que no ha sigut massa ideal. El teu aniversari mensual ha coincidit amb una visita a la pediatra que ens ha informat de que estàs saníssima, de que eres una xica molt forta i de que en un parell de setmanes pots començar a menjar farinetes de cereals...Què bé, perquè el bibe no t’agrada gens!! Així, que com que la setmana de la Magdalena (del 6 al 14 de març) la iaia Xarito no treballa per les vesprades, substituirem el bibe de les 15.30 per unes farinetes, i a vore què....Crec que seràs menjadora i no sé perquè però la cullera t’anirà millor que les coses begudes (espere).

Finalment, la visita que ha començat amb un pipi teu damunt del “medidor”, ha acabat en desgràcia: dues vacunes més que t’han fet mal a tu i a mi!! Menys mal que fins al 19 d’abril no hem de tornar!!

El tercer mes: el tercer mes va estar ple d’esdeveniments. Arribaven els teus primers Nadals i a més, el pare anava a tindre vacances. Van ser uns dies que vam gaudir de la família i també dels regals ja que els Reis d’Orient, com que vam anar a veure la cavalcada et van vindre molt carregats.

Per que tingues un record dels primers regals que et van fer et vam fer una foto en cadascú.

Ara ja estàs més espavilada, comences a conèixer a la gent, fas grans risotades i ens dius cosetes. Les teues paraules preferides són “agu”, “gu” i “ai”. Està molt xulo compartir moments amb tu!!. També ha passat ja el perill dels còlics i afortunadament no n’has tingut...Algun mal de panxa però cosa sense importància per al que haguera pogut ser.
El dia 29 de desembre vaig haver de separar-me per primera vegada de tu ja que havia d’anar al metge a fer-me la revisió per comprovar que tot havia anat bé després del part. Com que no sabia el que tardaria et vaig deixar un bibe i la tia Laura te’l va donar. Te’l vas beure sense cap tipus de problema i després, encara vas tindre ganes de mamelleta.

Aquesta vegada vam tornar a anar de viatge, però de viatge de veritat, a Còrdova del 7 al 12 de gener, on hem pogut gaudir d’una nevada poc habitual en aquesta ciutat. Menys mal que sols ha nevat una vesprada perquè a la resta de la península, Cabanes inclòs, ha estat tots els dies fent molt mal temps i nevant.
Còrdoba és bonica i com són dates especials no hi vam pillar molt de turisme. T’has portat molt bé i ens has fet gaudir molt de l’experiència de viatjar els tres junts.

El segon mes:

El segon mes: al segon mes ja teníem claríssim que havíem tingut molta sort amb tu...Eres de bona pasta i amb dormir i mamar tenies prou. Això sí, quan dies de mamar havia de ser a l’instant.

Un dia, en cap de setmana, vam provar de donar-te lleteta meua en biberó. El pare te la va donar i te la vas prendre sense cap tipus de problema.

El pont de desembre (del 5 al 8) estava ahí, i sincerament ni al pare ni a mi ens abellia quedar-nos a casa tots aquests dies i que la casa se’ns omplira de visites, però, al mateix temps, també ens pareixia un poc prompte per anar de viatge amb tu. Davant d’aquesta situació vam trobar una situació perfecta: aniríem a passar uns dies a Sant Cugat, a casa de la tia Laura. Li vaig cridar, li vaig fer la proposta i ella, com no encantada!! I allí que ens vam plantificar.

La tia havia fet neteja general i ens va cedir la seua habitació per dormir, ja que l’estudi era molt menut i amb tu no cabíem bé...Et vam comprar una cuna de viatge però com que eres tant xicoteta i la cuna tant gran i feia tant de fred vam decidir que dormiries en el carro, més calenteta i que a més no l’estranyaries.

Van ser uns dies xulos excepte quan la tia Laura es va quedar tancada en l’ascensor, que vam viure moments de tensió....Menys mal que no ens vam quedar tu i jo tancades per separat, ja que tu sense . La tia pels matins et vestia i cada dia vam anar a un lloc: el primer dia a Barcelona on, al mercat de Santa Llúcia, la tia et va comprar un Caga-tió en miniatura; el segon dia a Girona –una ciutat preciosa-; el tercer dia a Vic, al Mercat Medieval; i el quart dia, de visita turística per Sant Cugat, la tia et va comprar un caganer, i cap a Castelló.

Tot i les pors inicials la veritat és que el viatge va estar bé i pobra rentadora després es va passar un dia funcionant a tota paleta. Aquest viatge encara el vam fer amb el C3 –que anava carregat fins al sostre- ja que tot i que feia uns dies que ens havíem comprat el Hyundai encara no ens l’havien donat.

La setmana següent vam tornar a tindre visita de la pediatra: revisió dels dos mesos. Vas fer tot el que sabies fer: primer en arribar a la saleta d’espera te van entrar les ganes de mamar; després, et vas fer una caca tremenda i de presa i corrents entre la tia Elena –que ens va acompanyar- i jo et vam haver de netejar i canviar; en entrar a la consulta i despullar-te te vas fer un superpipi i ho vas banyar tot; i, finalment, quan et vaig agafar per portar-te a la bàscula vas tirar una glopada molt gran!! Alé!! Quin empastre!!. Incidències a banda, tot estava correcte, però ens van fer patir molt, ja que et van ficar les primeres vacunes i no una, ni dues, ni tres, sinó quatre!! Quin mal al cor!! Crec que hem va fer més mal a mi que a tu!!

El primer mes:

El primer mes: el primer mes se’ns va passar a una velocitat de vertigen.

El diumenge (25/10/09) que feia una setmana i un dia que havies nascut eren les festes de Sant Roc del Raval i, com que feia un solet molt bo i jo havia de passejar un poquet, ens vam arrimar a veure la processó. Aquest dia, per primera vegada a la teua vida, vas sentir el soroll dels coets, de la dolçaina i del tabal, i la música de la Banda Municipal de Castelló, i vas olorar el flaire tant especial de la pólvora.

Durant els primers quinze dies vam poder gaudir de la companyonia i l’ajut del pare i de la iaia però finalment, el dia 2 de novembre els dos es van incorporar a treballar. Començava una nova aventura, ens quedàvem les dues a soles i ens hauríem d’apanyar-mos-les...Dit així sembla dur, però la veritat és que no ho va ser gens ja que vam comptar amb l’assistència de la tia Elena, la tia Raquel i la tia Tània que pràcticament tots els matins venien a visitar-nos i m’ajudaven a vestir-te i a traure’t a passejar. I, per les vesprades a venia la iaia velleta, qui totes les vesprades t’engronsava al seu braç i et cantava cançonetes per dormir-te (aquesta costum no la va abandonar fins que vaig haver de reincorporar-me al treball i vam canviar l’organització).

Vam fer la primera visita a la pediatra, tot estava correcte i el teu desenvolupament estava sent normal...tenies una hernia al meliquet però sense importància, i la Doctora va dir que amb el temps se’t curaria.

Una habilitat que vas desenvolupar molt prompte i que a mi em feia molta gràcia però al pare no tanta va ser una gràcia especial per pixar amb molta potència, com si fores un xic, de manera que a banda de banyar-te tu tota, li banyaves els jerseis al pare...quina fonteta!!

Si alguna cosa roïna he de destacar aquest mes va ser una nit que no vaig poder dormir en tota la nit, tenies mocs i roncaves i jo estava molt preocupada, i encara que tu dormies sense dificultat el teu respirar no em deixava pegar ull. Així, que al matí següent, vaig decidir portar-te a la pediatra, qui em va dir que estaves perfectament i que la millor medicina que et podia donar ja te la estava donant: la llet dels meus pits; que comprara un xuclamocs i suero i solucionat...Ai!! La falta d’experiència!!

L’arribada a casa:

L’arribada a casa: dijous abans de dinar ens van donar l’alta i vam anar cap a casa. Jo com que estave dolorida no et podia agafar al braç així que et va agafar la Iaia Xarito. Vas estrenar la teua cuneta i amb paciència el pare i la iaia van anar col•locant les coses al seu lloc –ens havien portat molts regalets a l’hospital- i amanint les coses que encara no estaven amanides. Tot seguit van començar les visites, visites i més visites i regalets...tot el món et volia conèixer i tindre’t als seus braços.
Al pare se li acabava el permís de paternitat, pobre es va passar pràcticament els 15 dies arreglant papers del teu naixement i dels nostres treballs i quasi no va poder gaudir de tu. Així que vam decidir que com que encara feia bon temps pujaríem el cap de setmana al mas (31 d’octubre i 1 de novembre).
Van vindre la tia Laura, el tio Jordi, la tia Elena, el tio Pepe i els tios postissos Alberto i Lluís, i vam passar el cap de setmana tots junts, gaudint de tu i dels breus instants en què estaves desperta...Crec que et va agradar pujar al mas.

Els primers dies

Els primers dies: Els primers dies junt amb tu van ser dies de descobriments i de patiments. Darrere d’una cosa nova te’n descobríem una altra...Que si tens les mans iguals que el iaio vell Francisco –que ja ha faltat pobre, en lo que li haguera agradat a ell coneixer-te -, que si no has fet caca encara, que si visita del pediatra, que si visita de la comare, que si bany!!

Per a mi van ser uns dies molt feliços i me donava molta impotència no poder fer-te més coses ja que com que tenia la ferida, fins que no em van llevar els punts ben poca cosa vaig poder fer-te...Ni tan sols podia canviar-te els bolquers i damunt per anar jo a fer pis, dutxar-me i fins i tot canviar-te de mamella necessitava ajuda.

Van ser uns moments molt bonics però també uns moments durs: tota la roba t’anava molt gran, clar com que ens havien avisat que eres una xiqueta molt fadrina havíem anat a comprar la roba de primera posada per roba més gran, i ara, clar t’anava tota gran!! A mi m’horroritzava veure’t així i el dilluns a primera hora el pare va anar a comprar-te dos conjuntets: un blanc en patets xicotets, i l’altre blau turquesa també amb un patet.

A més, la gent tenia moltes ganes de coneixer-te i no paràvem de rebre visites.

Per a fer la primera caca també ens vas fer patir prou però una vegada vas obrir “el potet de les essències” ho vas arreglar prou bé...

Una altra cosa que també recorde amb molt de dolor i molta desesperació va ser la pujada de la llet...Tu tenies fam i xuclaves dels mugrons –quin mal que em feies!!- però jo encara no tenia llet i el dimarts a la nit ja no podia més...Ploraves perquè tenies fam i jo no tenia llet per donar-te!! Una sensació horrible, així que vaig esclafir a plorar i li vaig dir al pare que anara a demanar un biberó, que ja no et volia donar el pit...El pare em va tranquil·litzar, clar, sabia que el meu desig era donar-te el pit i que sols era una reacció histèrica...Afortunadament al matí següent la llet va començar a brollar dels meus pits i vas començar a recuperar el pes –ja que havies perdut 300 grms, una pèrdua dins de lo normal, però que a mi em pareixia una exageració-.

Finalment, el dijous em van llevar tots els punts i ens van donar l’alta. Era el moment d’arribar a casa!

El part

El part: qui ens anava a dir el passat 12 d’octubre quan vam penjar les darreres fotos que estaves tant a prop? La veritat és que en principi havies de nàixer el 3 de novembre, però vas tindre presa i com que ja estaves prou fadrina –pesaves 3.070 kg i medies 47 cm- vas decidir que naixeries uns dies abans, concretament el dissabte dia 17 d’octubre.

Vas tocar a la porta a primera hora de matí i fins que no vaig cabilar un poc no vaig saber que eres tu...Açò és el que va passar: a les 6.30 hores –com solia ser costum- em vaig alçar per anar a fer pipi, vaig fer pipi i automàticament vaig tornar al llit...començava a fer fresqueta a la matinada i es dormia de meravella, i per tant, no em va costar gens de tornar a dormir-me...Un parell d’hores més tard, concretament a les 8.30 hem vaig tornar a despertar i sense menejar-me vaig sentir de nou moltíssimes ganes de pixar...Vaig pensar que era impossible tindre tant de pis i quan em vaig ficar de peus de seguida vaig reaccionar: havia trencat aigües!!...Vaig respirar profundament –no hem podia ficar nerviosa- i vaig cridar al pare que feia una estona que s’havia alçat i estava al sofà veient una pel·lícula...De seguida va pujar i la veritat, es va ficar prou nerviós i no sabia el que fer...Jo vaig recordar el que ens havien dit a les classes de preparació per al part: “si trenqueu aigües s’ha d’anar directament a l’hospital i no vos fiqueu compreses perquè no aguanten prou, gasteu volquers!!”...I així ho vaig fer. Carles va anar a pel cotxe i jo com vaig poder em vaig ficar un xandall i vam eixir disparats cap a l’hospital.

A l’arribar a l’Hospital Jaume I ens van fer l’ingrés i ens vam instal·lar a l’habitació 316...Quina alegria vam tindre quan vam vore que la comare que estave de guardia era Isabel, la comare que ens feia la preparació per al part!...En aquestes circumstàncies conèixer al professional et dona molta confiança i més quan desconeixes el què està passant....En vore’ns Isabel hem va fer un tacte però tu encara tenies el cap molt cap a munt i jo no havia dilatat gens ni miqueta així que vaig estar tot el dia amb medicació per tal de moure el part. També em va enganxar a la panxa un monitor que marcava les pulsacions del teu cor i les meues contraccions, que en teoria tenia però que jo no sentia ni em provocaven cap tipus de dolor.

En pocs minuts la iaia Xarito va ser a l’hospital...encara no sé com li va costar tant poc de vindre des de la tenda del Grao a l’Hospital!!...El dia anterior havia anat a la perruqueria i li havien encertat el pentinat...Estava molt guapa, preparada per veure’t la cara per primera vegada.

Una vegada instal·lats i rebudes les primeres indicacions per part d’Isabel, el pare va haver d’anar a casa per replegar les teues coses i les meues, ja que tal i com ens va dir Isabel, d’una forma o d’una altra anaves a nàixer avui segur!!

Aquesta tasca no va ser gens fàcil ja que com que en teoria faltaven tres setmanes, la mare ho tenia tot a mig preparar però no havia fet les maletes, així que li va tocar fer-les al pare, com va poder pobre!! que li va tocar tornar a casa tres vegades!!

Tot i que en principi no volíem que la noticia es sapiguera la cosa va ser inevitable: Bego va anar a comprar a la tenda del Grau i, Mari Carmen la companya de la iaia, li va fer tota l’explicació...Automàticament Bego, li va cridar al tio Tomàs i el tio Tomàs va cridar a la mare...Així que ja era públic i per tant la iaia va cridar a la resta de la família i tots es van ficar molt contents per la inesperada notícia!!

A la tieta Laura li vaig cridar jo...Ella també es va ficar molt nerviosa i va decidir automàticament que deixava tot el que estave fent i agafava l’autopista i se’n venia a Castelló...Però això sí, primer va passar per una tenda a comprar embotits envasats al buit ja que jo tenia molt de deler per no haver pogut menjar-ne en tot l’embaràs.

El pare va dur l’ordinador i va estar tot el dia ficant-nos musiqueta per relxar-nos...Jo, em vaig passar tot el dia en dejú i menejant les caderes a vore si ficaves el cap un poc més cap avall i decidies eixir, però no. La cosa no va funcionar i a les 8 de la vesprada estàvem pràcticament igual que a les 8 del matí, jo començava a trobar-me mal –en malestar general, perquè de contraccions no en vaig patir ni una- i tant Isabel com la Dra Romera van decidir que no valia la pena fer-mos patir: anàvem a fer-me la cesària!

Aquesta paraula en principi em va espantar una mica. Tot el món t’explica i et prepara per al part natural però en el moment que et diuen “cesària” el cap se t’ompli de dubtes i la cosa sona seriosa...Vaig començar a ficar-me nerviosa i damunt com a conseqüència del part em van entrar tremolons, però al mateix temps estave contenta: ja quasi et podia tindre als meus braços!.

La iaia velleta Rosario, pobra, es va disgustar molt quan va saber que no anava a tindre un part natural, ja que per uns instants va reviure el que va passar anys enrere amb el part tant horrible i que va acabar en cesària que va tindre la tia Lidón quan va nàixer Roberto...

Tot anava molt apresa i molt lent a la vegada...Va vindre un zelador, un xic jove i molt simpàtic i just quan anava a traure’m de l’habitació van vindre la tia Elena i el tio Pepe, i en veure’ls a tots com em miraven i també per l’emoció, em van entrar moltíssimes ganes de plorar!!

El zelador anava tranquil·litzant-me mentre em portava al quiròfan i mentre el pare baixava per la teua cuneta i les teues coses...Va entrar fins i tot al quiròfan fins que el van enviar perquè ja anava a començar al intervenció.

L’anestesista va tardar un poc...Quan li va cridar Isabel per dir-li que tenia una cesària es va cabrejar ja que hi havia un partit de futbol – Barcelona-València- a les 9, i com que eren les 8 passades, segur que es perdria el començament.

Cabrejos a banda, i després d’algunes històries d’ell, com que la via que m’havien ficat en planta no era prou grossa, la veritat és que es va portar molt bé, i entre ell, el zelador i Isabel em van ficar l’epidural sense fer-me gens ni mica de mal. Ràpidament em van amanir: hem van ficar tota mena d’aparells per controlar el cor; em van prendre la tensió –desbaratada com sempre-, em van rasurar, em van pintar la panxa de iode, van ficar-me una tela verda per baix dels pits i va començar la intervenció...La veritat és que em van fer sentir bé, tot eren dones dins del quiròfan i mares i anaven conant-me tot el que anava passant...La Dra. Romera que estava a la meua dreta s’asomava pel costat de la tela verda i em feia comentaris, i de moment vaig sentir a Isabel que deia: ja està ací!...Vaig sentir un soroll com quan es trenca un globus –imagine que seria la bosa- i amb molta rapidesa una veu que deia té el cordó llarg, de manera que et van alçar i per uns segons, que espere no oblidar mai, vaig poder-te veure amb el cordó penjant...El darrer moment en que no tenies vida pròpia. En uns instants el van tallar i et vaig sentir plorar –eren les 20.58- i vaig preguntar si estaves bé...Sí, perfecta em va contestar Isabel!! La rentem i te la porte...Tot seguit vaig preguntar si tenies pel, i em van dir que no...Que bé!! Havies naiscut pelona!! ...Sempre m’han agradat els bebés sense pel, no sé pareixeu més bebés...

Isabel et va portar junt a mi i em va demanar que et parlara pequè els bebés coneixeu la veu de les mares, jo, sentint-lo molt, no vaig poder, me van entrar moltes ganes de plorar i se va fer un nuc a la gola!! Isabel et refregava per les meues galtes i t’impreganava de les meues llàgrimes i finalment et va deixar uns instants al damunt del meu braç...Eres igualeta que el pare!!

Tot seguit et va agafar i et va portar a conèixer al pare, qui pobre, acabava d’arribar al lloc indicat ja que desconeixia –com jo que la cosa anava a ser tant ràpida- i havia eixit a cridar a la família!! Quina sorpresa!! Et va fer unes quantes fotos i després, quan li van dir que la intervenció havia acabat, sense demanar permís va entrar al quiròfan i va ajudar als metges i al zelador a canviar-me de la taula de quiròfan al llit.

La veritat és que l’experiència de la cesària no va ser gens traumàtica per a mi...imagine que un part natural serà més bonic i el pots compartir amb la parella, però la veritat, les persones que hem van atendre van ser molt professionals i em van fer gaudir d’aquests moments tant meravellosos.

Del quiròfan vam pujar tots a l’habitació....Estaves superdesperta, com tots els bebés quan acaben de nàixer, i Isabel, va em va esgarrar la bata del quiròfan, i et va ficar el meu mugró a la boca...Et vas recargolar entre el meu braç i la meua panxa i vas començar a succionar!! Jo encara no tenia llet però a tu t’agradava estar ahí i seguint les instruccions d’Isabel d’un braç et canviaríem a l’altre....De seguida va arribar la tia Laura i el tio Jordi, tenien moltes ganes de coneixer-te...I després d’estar una estona gaudint de la teua presència tots van marxar cap a casa, i ens vam quedar sols el pare, tu i jo...els dos pendents de tu, observant-te, controlant la teua respiració i estudiant els teus moviments...Ja estaves ací!!

Hola Lluna!!

Como veuràs avui tot just fa quatre mesos i dos dies que vas nàixer. Durant aquest temps moltes coses han canviant a les nostres vides i sincerament, tot i que eres un trocet de pa, poc de temps ens ha quedat a mi a ton pare per anar actualitzant el teu blog, però ahir vaig decidir que la cosa ja no podia anar més enllà perquè encara que puga semblar increïble el cervell oblida les coses amb molta facilitat i hi ha detalls que no ens agradaria oblidar mai. És per aquest motiu que de decidit fer-te un resum del que han estat aquests quatre mesets i, al mateix temps, he agafat el compromís fer, que el dia 17 de cada mes (pam dalt pam baix) t’escriuré una ressenya de les coses que ens han passat.

Així doncs, comencem pel principi.